A l’edat mitjana s'assumia l'existència d'una íntima interrelació entre els elements, les...

A l’edat mitjana s'assumia l'existència d'una íntima interrelació entre els elements, les qualitats i els humors dels éssers vius i els llocs i les estacions de l'any en què aquests vivien. A la Doctrina pueril (cap. 91, § 10), Llull ja s’expressava en termes similars sobre la manera de vestir els infants, però relacionant aquest fet amb la conservació de la calor natural:

Com l’infant és massa vestit, adoncs se destruu la calor natural, car per lo treball que fan los infants en jugar s’escalfen e s’obren los porus, d’on ix la calor natural en vapor e en suor; e per massa vestir los porus no han ab què fredor los tanc, la qual fredor los tancaria e seria conservada la calor natural en lo cors, e la digestiva ne seria pus forts e les viandes que els infants manuguen més per lo treball que fan ne serien enans digestes.

(Llull 2005: 253)

En el present paràgraf es distingeixen tres etapes de creixement en l’infant: el nadó, que només s’alimenta de llet i que la mare té sovint al braç; l’infant, des que és desmamat quan té un any i fins als vuit anys, que comença a diversificar l’alimentació, que es mou i que es relaciona amb altres infants, i que tot i que encara és a càrrec de la mare ha de tenir una certa autonomia; i l’adolescent, a partir dels vuit anys, que ja és a càrrec del pare i que rep una sòlida formació intel·lectual i moral. Llull confia l’educació de la segona etapa de l’infant al curs natural; a la Doctrina pueril (cap. 91, § 13), hi declara:

Sàpies fill, que pus sàvia és natura a nodrir los infants que no és ta mare [...] natura dona convenientment als fills dels pobres ço que han mester e als fills dels rics hòmens no els pot donar ço que volria. E saps per què? Per ço car massa vestedures e massa vianda li ho veda.

(Llull 2005: 254)

En canvi, a la tercera etapa la formació de l’infant, que ja és paterna, comporta certes restriccions i imposicions: activitats antinaturals com aprendre de lletra, anar a escola (§ 6), anar a missa i resar (§ 7), aprendre llatí (§ 8), etc.

Les primeres lletres Blaquerna les aprèn probablement amb un mestre particular (així ho delata l’expressió que Evast “el féu ensenyar”; vegeu més endavant § 7) i seguint la Doctrina pueril (pròleg, § 1), d’acord amb el programa que estableix aquest tractat:

[...] al començament deu hom mostrar a son fill les coses qui són generals en lo món perquè sàpia davallar a les especials; e faça hom confíger en vulgar a son fill al començament d’açò que aprendrà, per tal que entena ço que configerà; enaprés convé que a aquell sia feta construcció en aquell llibre mateix, lo qual sia tralladat en llatí, car enans entendrà lo llatí.

(Llull 2005: 7-8)

Començar l’ensenyament en llengua vernacla no era el procediment habitual, encara que es tracta d’una pràctica que es va estendre a partir del segle XIII; el que és del tot excepcional és recomanar-ho expressament com fa Ramon (Rubió i Balaguer 1999: 42). L’ensenyança de les primeres lletres anava vinculada sempre amb l’aprenentatge dels elements bàsics de la doctrina cristiana (Perarnau i Espelt 1977: 172).