Blaquerna retornà en son viatge e anava molt angoixós com pogués trobar lloc on pogués servir Déu segons que desirava…

Els set pans que Blaquerna havia pres per a l’ermitatge s’han acabat, i el protagonista ha de fer front a la fam i, per tant, també a la desesperança i a la impaciència. Com havia recomanat a la donzella, a fi de “mortificar temptació” Blaquerna recorda “Déu e sa bonesa, grandesa, poder, saviesa, amor, perfecció, justícia” (cap. 51, § 4, p. 248).

És gràcies precisament a una de les virtuts, la paciència, que comprèn que cal anar més enllà i orientar tot els seus “poders a pregar, contemplar Déu e a usar de ses virtuts en fruir Déu”  (cap. 51, § 8, p. 250). El gest el porta a viure una experiència extàtica: les seves necessitats corporals se suspenen, entra en un estat en què deixa d’estar subjecte al cos físic (oblida la fam) i assoleix una sensació de benestar fins aleshores inconeguda.

La vivència queda sintetitzada en el mot rabit, que fa referència a l’arravatament del místic, les potències de l'àniam del qual s’eleven en la contemplació de la divinitat. Llull també utilitza aquest terme en la Medicina de pecat, obra en vers i, per tant, escrita en occità (Llull, NEORL XVI [2019]: vv. 5725-5727):

Car hom estara tot raubit,

sus alt, per lo Sant Esperit;

no curant de causa de say.

 

["Perquè hom estarà del tot arravatat, cap amunt, per l'Esperit Sant, sense tenir cura de res d'aquí baix"].