Llongament anaren Blaquerna e la donzella per lo boscatge; e tant anaren que la donzella fo ujada…

L’actitud i el discurs de l’escuder remeten al comportament i a les paraules de Fe al final del capítol 43 (§6). Després del fracàs de les seves missions respectives, tots dos experimenten una ira que s’entén no només en el sentit de ‘còlera’, sinó també en el de ‘tristesa’, d’acord amb la definició del terme en occità i altres llengües romàniques (Friedlein, Diàleg [2011]: 215-228).

Més encara, responen a l’intent de Blaquerna d’oferir-los consol amb un discurs paral·lel. A fi de confortar-los, el protagonista els fa notar que “havets fet vostre poder” (cap. 43, § 6, p. 218), i tant un com l'altre responen que trobar consol en el mèrit és contrari a la naturalesa de caritat. Diuen la Fe i l'escuder, respectivament: “Si jo em consolava per mon mèrit e per mos poders, on seria caritat en ma voluntat?” (cap. 43, § 6, p. 218) i “natura és de caritat que no es consol null home per fer son poder si doncs no dona perfecció a ço que desira” (cap. 51, § 6, p. 249).

Tan evidents són els paral·lelismes, que també Blaquerna els copsa i per això recorda, després del discurs de l'escuder, "com per defalliment de caritat se tenien excusats alguns hòmens qui volien eixamplar la fe catòlica" (cap. 51, § 7, p. 249). Perquè el fracàs de Fe havia tingut lloc, precisament, durant una missió d'evangelització.