Ariadna a Teseu. Un tast de la traducció catalana medieval de les 'Heroides'
La traducció catalana medieval de les 'Heroides' d'Ovidi
L'Editorial Barcino ha presentat el darrer títol de la col·lecció Els Nostres Clàssics: la traducció catalana medieval de les Heroides d'Ovidi. Es tracta d'una traducció feta a finals del segle XIV pel capellà reial Guillem Nicolau, que contenia el text ovidià i més d'un miler de glosses que traduïen comentaris llatins medievals al text. Sabem que Joan I d’Aragó i Violant de Bar van demanar a Guillem Nicolau aquesta traducció i que va tenir una certa circulació. El text només s'ha conservat en dos manuscrits catalans (un de complet i un de fragmentari) que no han transmès les glosses i en un manuscrit que conté una traducció castellana del segle XV del text català i de les glosses.
Aquest nou volum d'Els Nostres Clàssics, a cura de Josep Pujol, conté l'edició crítica i anotada de la traducció catalana de les Heroides i de la versió castellana de les glosses. Inclou, també, un detallat estudi sobre Guillem Nicolau, l’origen i la difusió de la seva traducció, la producció de comentaris d’Ovidi a l’escola medieval i de traduccions de les Heroides a altres llengües romàniques, i la relació de la traducció catalana amb la tradició textual llatina i amb les glosses dels manuscrits llatins.
Lectura dramatitzada de l'epístola d'Ariadna a Teseu
En l'acte de presentació del volum, que va tenir lloc el dia 12 de desembre del 2018 al Museu d'Història de Barcelona, Raquel Parera, filòloga i editora de Barcino, va llegir alguns fragments de l'epístola d'Ariadna a Teseu (X), en la traducció catalana medieval.
A continuació reproduïm, també, un parell de fragments d'aquesta epístola, en què Ariadna relata a Teseu com reacciona quan s'adona que l'ha abandonada en una illa i lamenta la traïció que aquest li ha fet.
Theseu, jo, Adriana, he trobat tot linatge de bèsties feres menys cruels que tu; no podia ésser pijor comanada o liurada a altre que a tu. Aquesta letra que lixs tramet jo a tu de aquell ribatge de la mar del qual les veles se’n portaren la tua nau sens mi, en lo qual ribatge lo meu dormir trahí mi malament, e tu per lo teu crim enganist mi aguaytant lo meu dormir.
Temps era en lo qual la terra era cuberta primerament, ço és de matí, de gelada frèvol o blanqua a manera de vidre, e los auçells cuberts sots les fulles cantaven. Jo no vetlant sertament, e mig adormida e flacha per lo dormir, moguí les mies mans ab les quals tochàs tu, Theseu, e no y era Theseu! […] e moch los braços per lo lit, e no y era Theseu! Les pahors que jo aguí quant me trobí sola tantost foragitaren lo dormir. Leví’m tota spaordida, e lo meu cors caygué sobre lo lit víduu. […] La luna luyïa. Jo guart si veuria altra cosa sinó ribatges: no y havia res que los meus vulls poguessen veure sinó ribatges e la mar. Lladonchs jo correch adés ça, adés lla, adés per totes les parts sens orde, e la arena pregont retardava los meus peus tendres. E mentre que jo fahia aquestes coses cridé en tot lo ribatge: «O, Theseu!», e les conquavitats de les roques representaven a mi lo teu nom; e quantes veguades jo cridava a tu semblava a mi que aytantes aquell loch te cridava; aquell loch qui axí·m responia volia donar ajuda a mi, mesquina. […]
O jo aní vagarosa tota sola per la isla ab los cabells scampats, tal qual era Bacha, sacerdotessa de Bacus, axí moguda com a orada e embriagua per Ogígio, déu de vi de la ciutat de Thebes; o jo, guardant la mar, seguí freda sobre la rocha o pedre, e aytant quant stiguí sobre la pedre fuy pedra.
Què faré? Jo sola, on iré? Aquesta isla fretura de habitació de hòmens, no hic veix edifici de hòmens ni lauraments de bous. La mar environa tots los lats de la terra. No y ha enloch mariner que sàpia navegar ni hic ha nau que dege anar per les duptoses vies de la mar. E, posat que fossen a mi dats companyons e bons vents e nau, on iré? En la terra de mon pare no m’i cal anar, car no·m volrà reebre. Encara que jo vage per la mar pascificada en benaventurada nau [e] Eolus, rey dels vents, don vents temprats, exellada seré on que vage. O, isla de Cret, departida per .c. ciutats, terra coneguda a Júpiter, qui hi fo nodrit en infantesa!, nuncha veuré tu, car lo pare meu e la terra mia, qui són noms a mi cars, governada per lo just pare meu, són stats enganats per lo que jo he fet; ço és, quant jo, per tal que tu no fosses detengut vençut per lo Minotaur en la casa entriquada, doné a tu un capdell de fil qui en loch de guiador regís los teus passos. Theseu, lladonchs dehies a mi: «Adriana, jo jur per aquests perills meus que tu seràs muller mia mentre que nós abdosos viurem.» Theseu, abdosos som vius e no son tua; abdosos som vius, si fembra quaix soterrada per frau de son marit perjur és viva. O, malvat! Aguesses morta mi semblantment ab aquella maça ab què matist mon frare, e la fe que havias promesa a mi fóra solta per la mia mort.