'Cent noms de Déu': muntatge orientalista i nova litúrgia
Ramon Llull és el primer autor cristià que parla de la veneració islàmica dels noms de Déu, i ho fa en una obra formada com un recull de pregàries rimades, escrita en català i dedicada al papa: els Cent noms de Déu. Tradicionalment, aquesta obra ha estat llegida com un text antislàmic, però diversos indicis posen de manifest que, en realitat, planteja un diàleg entre el Cristianisme i l'Islam d'una forma ben innovadora. El filòleg i lul·lista Simone Sari, que està preparant una edició crítica dels Cent noms de Déu, explica per què aquesta obra es pot considerar un pont entre les dues religions.
Cent noms de Déu és una de les obres en vers més llargues de Llull, superada només per la Medicina de pecat. La crítica s’ha ocupat bastant d’aquest poema pels seus lligams amb la tradició islàmica. De fet, Llull és el primer autor europeu que presenta al públic cristià la veneració musulmana als “bells noms de Déu” (asmāʾu llāhi l-ḥusnā), una devoció popular molt arrelada a l’altra banda del Mediterrani que consisteix en la recitació del noms de Déu (tots noranta-nou o només un nom repetit noranta-nou vegades), gràcies també a l’ús de la misbaḥah (una espècie de rosari de trenta-tres o noranta-nou perles). Aquests noms van ser també analitzats i explicats per alguns pensadors musulmans, entre els quals en destaquem un que segurament Llull coneixia: Al-Ghazali.
En algunes variants sufís d’aquesta tradició es diu que existiria també un nom suprem (ismu l-ʾaʿẓam) i que qui el conegués sabria totes les coses. És amb la demostració de la falsedat d’aquesta creença que Llull comença el pròleg dels Cent noms de Déu, la part més estudiada de l’obra. De fet, el mallorquí diu que ell coneix aquest centè nom, però que no per això té una saviesa suprema. De la mateixa manera, pretén invalidar el dogma de la inimitabilitat (i’jāz) de l’Alcorà dient que ell, que és un simple home, pot escriure una obra que pot competir amb la bellesa del text sagrat islàmic.
Llull ens diu, a més, que els seus Cent noms s’han de cantar amb la melodia dels salms, com el musulmans canten l’Alcorà. Aquest és un punt important perquè ens confirma la direcció principalment cristiana de l’obra. Com vaig explicar fa alguns anys (Sari 2011), l’obra es configura com un recull de salms que es poden cantar durant la litúrgia privada de les Hores i, de fet, dos manuscrits disposen els seus cent capítols en les hores canòniques. El pròleg de l’obra seria, doncs, un “muntatge orientalista”, com va dir Urvoy, mentre que la part principal del text seria una nova litúrgia on s’introdueix la devoció islàmica als noms de Déu en el cristianisme, en una versió purificada respecte a les possibles fons islàmiques i millorada gràcies a l’aplicació de l’Art lul·liana.
En el marc del projecte europeu 746221 Ramon Llull (1232-1316): A Vernacular Writer Between Christianity and Islam (Marie Skłodowska-Curie Actions - Individual Fellowship), em proposo de dur a terme una nova edició crítica del text, que es publicarà a la NEORL, i d’estudiar alguns dels elements innovadors d’aquesta obra, per demostrar com els Cent noms de Déu es poden considerar com un pont entre les dues religions monoteistes, una manera extraordinàriament innovadora per plantejar un diàleg entre el Cristianisme i l’Islam.
This article is part of a project that has received funding from the European Union’s Horizon 2020 research and innovation programme under the Marie Skłodowska-Curie grant agreement No 746221 Christianus Arabicus.