Vés al contingut

Més val riure que escriure

Categoria

Més val riure que escriure

Mentre preparem l'edició Art de fer e solre qüestions de Ramon Llull ens trobem amb una sorprenent defensa del riure enfront d'una tasca intel·lectual tan seriosa com l'escriptura. Potser és que hi ha un Llull goliardesc que desconeixíem? Un Llull que contradiu la seva pròpia tasca ingent com a escriptor i prefereix el viure disbauxat? Aquesta obra (Nàpols 1294-1295) és un dels últims textos lul·lians que resten encara inèdits; enguany ha de veure la llum, a cura de Joan-Carles Simó, com a volum XIX de la NEORL.

Riure o no riure

El riure, a l'Edat Mitjana, era una qüestió controvertida. D'una banda, una posició religiosa rigorista sostenia que el riure demostrava una pèrdua de control de l'ésser humà sobre les seves passions. Un argument habitual contra el riure adduïa que no es té constància que mai Jesús rigués; així ho declarava un predicador tan influent com sant Vicent Ferrer (1350-1419) als seus sermons:

En la santa Escriptura, nova e vella, no trobam que jamés Jesucrist se rigués, mas que ploràs trobam-ho, que moltes vegades plorà. La raó és aquesta: que aquesta vida no és per a riure, mas per a plorar, e senyal és de gran locura riure, e de gran saviesa plorar.

En un altre extrem, se situarien aquells que consideraven necessari el riure com una forma higiènica de distensió espiritual. El riure, en aquest sentit, seria un deport com ara el bany, el passeig o, fins i tot, determinats jocs. Això sí, aquestes recreacions sempre havien de practicar-se de manera moderada i honesta. L'escolàstica medieval anomenava eutrapèlia la diversió que complia aquests requisits. Els metges i alguns moralistes, com sant Tomàs d'Aquino (dominicà com el mateix sant Vicent), sostenien aquesta posició més contemporitzadora.

El riure i la comicitat és un dels temes centrals de la novel·la El nom de la rosa, d'Umberto Eco. És l'objecte d'enfrontament entre dos personatges antagonistes: fra Guillem de Baskerville, el franciscà que actua de detectiu que investiga els crims d'una abadia nord-italiana, i el monjo benedictí Jorge de Burgos, contrafigura de Jorge Luis Borges, que manté una actitud molt rigorista i contrària a qualsevol expansió humorística.

Aquest vídeo reprodueix el debat sobre el riure que mantenen els dos personatges a l'adaptació cinematogràfica de la novel·la d'Eco que va dur a terme Jean-Jacques Annaud (1986).

Llull, el riure o l'escriure

Al capítol 2.2.9. "De menoritat" de l'Art de fer e solre qüestions s'hi pot llegir aquesta reflexió:

[11] Segons que les unes coses són menors que les altres, són pus prop a no ésser les unes que les altres, així com accident, qui és pus prop a no ésser que substància, e escriure que riure, vendre que comprar, bellesa que bonesa, cambra que habitar, menjar que viure, e en les altres coses semblants a aquestes. 

El fonament del passatge està en el principi, per a Llull evident, que "bé se convé amb ésser e mal se convé amb no ésser" (Llibre de meravelles, cap. 1 § 8). Així, en la mesura que allò que és substancial d'una cosa concorda amb el seu ésser (la defineix pel que és), serà més bo que allò que li és accidental, que està més a prop de no ésser. Per això diu que és més important la bondat substancial que la bellesa accidental; o el viure que el menjar... o el riure que l'escriure! D'entrada pensaríem que riure i escriure no tenen res a veure, però no és així. Fixem-nos en aquesta sentència dels Proverbis de Ramon (cap. 137, "De propietat", núm. 10):

En axí com foc és definit per sa pròpia calor, és definit home per son riure.

És a dir, tal com la calor defineix substancialment el foc, el riure defineix substancialment l'ésser humà, l'únic animal que és capaç de "fer el moviment peculiar dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada" (DIEC 2, s. v. riure). Riure, per tant, és una qualitat substancial dels humans i, per aquesta raó, està per damunt de l'escriure.

Això no vol dir, tanmateix, que Llull aprovi qualsevol tipus de riure. Sobre el tema dona diversos consells i fa diversos advertiments als Proverbis de Ramon (cap. 244, "De curialitat", núm. 13; cap. 272, "De alegrança", núms. 5, 13, 20):

No ries amb la boca oberta.

La volentat qui ha alegrança per los plaers dels senys sens llicència de l'enteniment, és bestial.

Per què rius pus que no saps quan morràs ne qual fi faràs?

Riu si has vertuts e plora si has vicis.

I tampoc vol dir (és clar!) que desaprovi l'activitat intel·lectual de l'escriptura, que ell mateix va practicar amb una extensió i una varietat difícilment comparables. Sens dubte, en aquest afer és d'aplicació la doctrina lul·liana de les dues intencions: riure o escriure sempre han d'estar en funció de la primera intenció, que és conèixer, estimar i lloar Déu, i no han de ser mai una finalitat en ells mateixos.