Molt cogità lo cavaller en les paraules que li dix Blaquerna…
Blaquerna desacredita l’ornitomància a partir de dos conceptes que ja havien aparegut en la novel·la (cap. 3, 3): l’ocasió, equiparable a la causa, i la ventura, assimilable a l'atzar. Segons el protagonista, l’endevinació fonamentada en l’observació del vol dels ocells no pot mostrar les coses que “són a venir segons les circumstàncies” (cap. 47, 3, p. 228), perquè el vol dels ocells, des del punt de vista de qui el contempla, no respon a l’ocasió, sinó a la ventura: “Nos vesem, Sényer, los cavallers que s’entrameten d'avuirs e d'aravanys e fan-se devinadors e conexedors en aquelles causes que fan les aus a aventura, sens nulla ocasió necessària” (Llull 2015-2024: vol. II, cap. 112, § 19, p. 49).
Llull insisteix en aquesta idea al Blaquerna (cap. 87, § 7, p. 420) i al Llibre de l'orde de cavalleria (cap. VI, § 18), però, sobretot, al capítol 218 del Llibre de contemplació en Déu. Intitulat “Com hom ha subtilea per la qual ha coneixença que avuirs ni aravanys ni sorts no són re”, ofereix pràcticament la mateixa lliçó que el Blaquerna (Llull 2015-2024: vol. III, cap. 218, § 9, p. 272):
On, com los hòmens qui van en cavalcades o en assauts vagen, Sényer, ocasionadament en no a aventura, e açò per ço car han, Sényer, entenció a alguna cosa, e com les aus, Sényer, vagen volant moltes de vegades per ventura per la qual part de les sis dreceres se volen, e com les aus ignoren les ocasions per les quals los hòmens fan viatges, e com les aus volen francament on se volen e no constretament, doncs ¿com par ver, Sényer, que el volar de les aus ni els altres avuirs sien ocasió a demostrar veritat?
Els retrets lul·lians contra l'ornitomància apareixen en un context en què aquesta pràctica és víctima d'una forta persecució per part de l'Església, que decreta exorcismes i excomunions contra qui en fa ús. El discurs de Blaquerna il·lustra les raons d'aquest rebuig: si l'ornitomància es basa en la ventura i la ventura és assimilable a l'atzar, el cristianisme no pot sinó posicionar-s'hi en contra, atès que l'acceptació de l'atzar contravé el plantejament que Déu és la causa suprema, i que res no s'esdevé sense la seva providència.