Jordi de Sant Jordi: «aygua sus port» (XV, 39)
Lola Badia ens avisa dels perills de prendre decisions filològiques sense controlar la llengua original de l'escriptor. En l'edició de la famosa Cançó d'opòsits (poema XV) de Jordi de Sant Jordi, el vers 39 «e lo fons gorch aygua sus port me par» («i el gorg profund em sembla aigua dalt del port») només planteja problemes si hom desconeix que en català i en occità el terme port es pot referir a un port de muntanya, accepció absent en italià. A la fotografia, «un gorg profund»: la Gorja del Clop, a la Ribera Salada (Solsonès).
Fa una quarantena d'anys vaig ajudar Martí de Riquer a enllestir la versió catalana de la seva edició crítica i comentada de les poesies de Jordi de Sant Jordi (Riquer-Badia 1984). Com sostenia el mestre, si el saber avança és perquè una edició acadèmica sol ser superada per una de millor al cap de vint anys.
Cap sorpresa, doncs, si el 2005 la col·lecció Els Nostres Clàssics acollia una nova edició de Jordi de Sant Jordi (Fratta 2005). Cap sorpresa, tampoc, si les dues extenses ressenyes de Cabré 2006 i de Torró 2007 valoraven positivament algunes de les esmenes textuals de Fratta. N'hi ha una, però, que en lloc de millorar el text, l'espatlla: és al vers 39 del poema XV.
El poema XV de Jordi de Sant Jordi, la Cançó d'opòsits, que comença «Tots jorns aprench e desaprenc ensemps» i que recull una famosa contraposició de Petrarca entre la pau i la guerra, deixa ben clar des del primer vers que està construït a partir de nocions antitètiques: aprenc/desaprenc. És per això que el vers 39, «e lo fons gorch aygua sus port me par» («i el gorg profund em sembla aigua dalt del port» Riquer-Badia 1984, 226) és una lectura impecable, entre altres coses perquè és la lectura del Cançoner L, manuscrit 9 de la Biblioteca de Catalunya, f. 122r, que és la base de l'edició de 1984:
Em va deixar de pedra l'esmena de Fratta (Fratta 2005, 171) al vers 39 del poema XV, que ha passat per bona: «aygua sus prat». L'aigua sobre d'un prat no és l'antítesi de l'aigua que hi ha en un gorg profund, perquè un prat entollat pot estar al costat del gorg profund en qüestió. El contrari d'una bassa en un gorg profund és l'aigua que es troba en un port de muntanya, separat per un fort desnivell del gorg profund: de fet, el contrari de fons gorch és port, l'aigua que contenen tots dos ajuda a establir visualment el contrast. Per això a Riquer-Badia 1984, 227, per desambiguar el terme port, que en les poesies d'amor sol posar-se en relació amb el mar i la navegació, havíem escrit aquesta nota:
39. aygua sus port: entenem que vol dir port de muntanya; així s’estableix el contrast antitètic entre allò que és profund (el gorch) i allò que és enlairat (l’aigua, doncs, que pot haver-hi en un port de muntanya).
El 3 de juliol de 2023 vaig pujar des de l'Estany Llong d'Aigües Tortes, que desaigua a la Noguera Ribagorçana, fins al Portarró d'Espot, obert al vessant pallarès. És un port ample i acollidor, fàcil de transitar, i acostuma a preservar tot l'estiu un estanyol, com es veu a la foto que vaig fer en aquella ocasió.
En acabar l'ascensió des del fons d'una vall dotada de llac al capdamunt d'un port amb estanyol se'm va desvetllar una intensa solidaritat amb la nota que havia escrit feia quaranta anys a l'edició de Jordi de Sant Jordi a propòsit de «e lo fons gorch aygua sus port me par». Tot esbufegant veia molt clar que un gorg i un port són nocions antitètiques.
Quin joc de mans havia fet Aniello Fratta per confegir i fer creïble la lectura «aigua sus prat», que ni lliga amb les antítesis de la Cançó d’opòsits ni té res a veure amb els gorgs i els ports, que sí que són antitètics?
Per prudència vaig tornar a comprovar al portal digital de la Biblioteca de Catalunya la lectura de L. Diu «aygua sus port», però el vers acaba amb la paraula «par», i la lletra r, que es troba a final de línia, porta una cua decorativa. Jo diria que un error semàntic implícit a propòsit del terme port va portar a veure-hi una t:
En qualsevol cas és el que va llegir Fratta: part en lloc de port. És l'únic lloc on podia llegir part, perquè dues paraules més a l'esquerra hi diu port. Com que l'editor italià no associava el terme port amb res que s'assemblés a la fotografia que vaig fer al Portarró d'Espot, va acabar escatimant la paraula port, tan clara al manuscrit L. En efecte: l'aparat crític de l'edició de 2005, a partir del text fixat, «aygua sus prat», recull la variant part i l'atribueix als manuscrits JKLN. No és cert: L llegeix «port». L'aparat de Riquer-Badia 1984 assigna la variant «part» només a JK i no esmenta L perquè porta la solució del text editat. N, en canvi, llegeix «past» —queda per comprovar— i P, «prat».
Fratta, però, havia triat d'antuvi «prat», que és una lectio facilior. A partir d'un aparat de variants erroni, doncs, Fratta explica que «és correcta la lliçó de P, difractada per metàtesi en el subarquetip de JKLN». Una subtilitat ecdòtica que cau per la base i que tampoc no surt al pas dels problemes que presenta en general el testimoni P, és a dir el manuscrit 184 de la Biblioteca Universitària de Saragossa, que no destaca per la fidelitat de les seves lectures, ans al contrari.
Aniello Fratta va escriure el llibre d'Els Nostres Clàssics en italià i Francesc Gómez el va traduir al català, com es declara a la pàgina de crèdits. En italià la paraula porto, que correspondria a l'accepció de port com «el lloc més elevat d’un camí de muntanya» (DCVB, s.v.), no existeix. En italià un porto només pot ser un porto di mare, amb totes les expansions figurades que facin al cas: d'aigua n'hi ha d'haver per definició, seria grotesc remarcar-ho. Com aclareix el Vocabolario Treccani de la llengua italiana, la «depressione della cresta di una dorsale montuosa che mette in comunicazione due valli» es designa amb els termes passo, colle, gola, varco, valico. No haver copsat que port, oposat a fons gorch, designa «el lloc més elevat d’un camí de muntanya» —un colle o valico— explica la sorprenent sorpresa de la nota de Fratta al vers 39 del poema XV:
Encara més sorprenent és la nota que els editors [Riquer, Badia] dediquen a la presumpta locució aygua sus port: «entenem que vol dir port de muntanya [...]. A parer meu, en canvi, cal entendre: ‘i el gorg profund em sembla un bassal en un prat’».
Aquesta nota l'ha d'haver escrita algú que, com que no imagina que un port en català pot ser un port de muntanya, no entén que es pugui jugar amb el fet que contingui aigua —com és el cas de la foto del Portarró d'Espot. Què vol dir «presumpta locució aygua sus port»? De presumpta res de res, és literal: ho diu el manuscrit. De ports amb basses i estanyols n'hi ha molts per les moltes muntanyes que els medievals travessaven a peu i cavall per viatjar d'una banda a l'altra. Quan un editor se sorprèn del sentit corrent d'un mot del català, la decisió que pren en conseqüència a l'hora de fixar el text d'un vers de Jordi de Sant Jordi simplement no és de fiar.