"Amb llurs collons"
La feina de reeditar textos (mèdics) medievals de vegades ens proporciona lectures que ens inciten a l’exclamació o a la sorpresa. Els editors més antics han comès errors de lectura flagrants, que podem justificar perquè la majoria no tenien formació filològica, i que nosaltres ara podem esmenar perquè comptem amb instruments de treball molt més moderns. També es podria donar el cas que la mala lectura fos producte dels prejudicis morals d’època, que no els permetien llegir un sintagma que a nosaltres ja no ens escandalitza.
En posaré un exemple extret de l’edició que l’advocat Ernest Moliné i Brasés va publicar l’any 1914, en dos articles (Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 7, núm. 54, p. 321-336 i núm. 55, p. 407-440), del que ell va anomenar Receptari de misser Joan. Aquest és un llibre de receptes mèdiques emblemàtic per dos motius: per l’any de publicació i per la riquesa lèxica que conté, que ha estat recollida pels nostres diccionaris de referència (com el DCVB, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines o el vocabulari que va elaborar el general de brigada Lluís Faraudo de Saint-Germain).
A la recepta c, que porta la rúbrica "Aygua per a guarir mal de ulls e de mal de càncer en qualsevol loch que sia", s'esmenten una sèrie de substàncies vegetals, entre les quals hi ha el satirió. Moliné i Brasés (ed. 1914: 416) edita "et saturyio ab ses raels e ab lus colans" quan el que diu el manuscrit (f. 53r) és "e saturyo ab ses raells e ablus colons".
El que s'ha d'editar és, per tant, "e saturyó ab ses raells e ab lus colons". Sembla que Moliné i Brasés no va entendre el significat del darrer sintagma i que per això no el va poder llegir bé. I no es va informar de les virtuts del satirió com ho podem fer nosaltres, més de cent anys després, gràcies en part als repertoris de plantes que s'han anat publicant.
El satirió és una planta coneguda des de l’antiguitat clàssica, esmentada ja per Dioscòrides Pedani, encara que no s'ha pogut identificar del tot. Dioscòrides parla del cynosorchis i del satyrion en els capítols 135-137 del llibre III de la Matèria mèdica. Andrés Laguna, en la seva traducció amb comentaris, descriu dues espècies de cynosorchis, anomenat en castellà "compañón de perro". L'una té l'arrel d'un sol bulb i la propietat d'incitar els apetits veneris. L'altra, anomenada serapias, té els tubèrculs de l'arrel "como pequeños compañoncicos" i, aplicada en forma d'emplastre, serveix per rebaixar les inflamacions, netejar les llagues o corregir les fístules. En pols i seca, serveix per aturar la corrupció de la carn i les llagues corruptes i malignes. És a dir, que aquesta segona espècie podria servir per guarir “el mal de càncer en qualsevol loch que sia”, com diu la recepta de misser Joan.
En el diccionari francès i anglès de Randle Cotgrave (1611), a la veu satyrion hi ha una entrada preciosa en aquest sentit, que justifica que el sintagma que Moliné i Brasés no va entendre havia de ser habitual a l'edat mitjana: "satyrion à deux couillons". Les imatges que il·lustren els manuals elaborats per botànics posteriors i que es poden consultar a la xarxa també ens ho posen fàcil i ens proporcionen un clar avantatge que l'advocat Ernest Moliné i Brasés no va tenir a mà. Si hagués vist per exemple aquesta, potser l’hauria ajudat a no confondre una o amb una a.
Franz Eugen Kölher, Medizinal-Pflanzen. Gera, 1887
https://es.wikipedia.org/wiki/Platanthera_bifolia
Per a més informació:
Antònia Carré, "Errors d'edició, dels manuscrits als diccionaris: exemples de textos mèdics catalans medievals", Magnificat Cultura i Literatura Medievals, 4 (2017), 51-74.