Arnau de Vilanova i les columnes dels peus
Arnau de Vilanova va escriure en llatí el Regiment de sanitat per al rei d’Aragó (1305-1310), pensant en les malalties de Jaume II. El text va ser traduït poc després al català pel seu cirurgià major, Berenguer Sarriera, a instàncies de la reina Blanca, i és un dels textos mèdics més importants de l’occident llatí: se n’han conservat molts manuscrits llatins i se’n van fer traduccions a diverses llengües vernacles, prova irrefutable de la seva utilitat pràctica i del seu èxit.
S’han conservat tres manuscrits de la traducció catalana, dos dels quals són la traducció de Berenguer Sarriera (ms. 10078 de la Biblioteca Nacional de España, de la primera meitat del XIV; ms. 1829 de la Biblioteca de Catalunya, de mitjan XV) i el tercer és una versió abreujada feta a partir d’un original llatí (ms. Barb. Lat. 311 de la Biblioteca Apostòlica Vaticana de Roma, del segon quart del XV).
En aquest text, els medievals hi trobaven consells per conservar la salut, relacionats amb la dieta, amb l’exercici físic, amb el son i la vigília, amb la higiene personal o amb l’aire que respiraven a les ciutats i les viles. Nosaltres hi trobem sintagmes nominals sorprenents, que ens poden fer rumiar una bona estona.
En dues ocasions, el text llatí parla de «pedum columnas», que Berenguer Sarriera tradueix literalment per «colones dels peus». La versió abreujada tradueix el sintagma per «peus» en un cas i per «talons dels peus» en l’altre. En un altre fragment, el text llatí diu «non moverent columpnas pedum et manuum», que Sarriera tradueix per «no·s mou hom los peus ne les mans», fragment que és elidit a la versió abreujada.
El sintagma llatí no l’he trobat documentat enlloc, ni en els diccionaris ni vocabularis d’ús habitual, ni en els tractats quirúrgics. Tot fa pensar, doncs, que és propi d’Arnau, que l’utilitza també als Aphorismi extravagantes. ¿Què s’imaginava Arnau, quan l’escrivia? ¿I què ens imaginem nosaltres, quan el llegim?
Si la visió que tenim a la memòria és una columna amb el capitell al damunt, segur que ens costa de veure-hi la correspondència anatòmica. Però si pensem en la base i el fust, l’expressió d’Arnau es fa nítida i precisa, harmònica com l’estil dòric.