Lola Badia ens avisa dels perills de prendre decisions filològiques sense controlar la llengua original de l'escriptor. En l'edició de la famosa Cançó d'opòsits (poema XV) de Jordi de Sant Jordi, el vers 39 «e lo fons gorch aygua sus port me par» («i el gorg profund em sembla aigua dalt del port») només planteja problemes si hom desconeix que en català i en occità el terme port es pot referir a un port de muntanya, accepció absent en italià. A la fotografia, «un gorg profund»: la Gorja del Clop, a la Ribera Salada (Solsonès).

Al capítol 39 del Blaquerna, l'abadessa Natana renya una monja que protesta perquè a les dones no els escau esforçar-se a pensar: "Una dona dix a l'abadessa que no era {|lleguda=convenient} cosa que a fembra fossen dites tan subtils paraules (cap. 39, § 2)". Quina és la subtilesa de Natana que posa en guàrdia la monja? En la seva argumentació, però, l'abadessa conclou dient una cosa inquietant.

Diu François Vaucluse, escriptor i traductor, que els autors temen els traductors perquè aquests són els únics lectors veritablement lúcids. Una traducció a l'italià d'un fragment del Blaquerna ens ha fet adonar d'un error de puntuació de l'edició catalana. El cas és que els manuscrits més antics de l'obra ja donaven pistes segures sobre com calia llegir el passatge en qüestió.